dissabte, 18 d’abril del 2015

De blogs i guàrdies

Tot un clàssic escriure una entrada al blog estant de guàrdia. Ho vaig dir el darrer cop, si m'avissen doncs mira a treballar i a ajudar a qui calgui. Estic amb la Nuri Lasheras , una persona que m'aprecio molt, una veritable amiga i una gran professional. Amb ella treballar és ben fàcil. Penso que té un perfil semblant al meu, amb coneixements, aptituts i facilitat per treballar. En fi, espero veure-la dilluns.

Aquesta nit hauriem de descansar, que demà tenim la Salomon Run. 15 euros, cursa interessant i samarreta xula, blanca ideal per entrenar aquest estiu. Ara bé , no ens donen ni bossa... 4 imperdibles, pitrall i samarreta i avall que fa baixada. I de fet, ningú ho pregubnta, però amb algunes molèsties em trobo prou bé, els genolls aguanten. I això és molt important.

Avui ha estat un dia genial, a casa, que amb els mobles nous quedarà genial. Llàstima que la Maite ha estat gairebé tot el dia de guàrdia. Les nenes l'han trobat a faltar i jo, també.

I per últim avui parlaré del Barça, crec que en tot l'any no n'havia parlat. Estem fent un joc competitiu i una mica gris. Lluitem molt i tenim gol. Estem vius a les tres competicions: liders a una lliga que crec que guanyarem, finalistes a la copa que ja veurem, i a punt d'entrar a les semis de Champions. I si cau un triplet? Tant de bó.

Ara i sempre, Visca el BARÇA!!!




dissabte, 11 d’abril del 2015

Dies de primavera... atxussssss!!!

Acabo de demanar un pòster per polabox amb 35 fotos, nostres molt guapo, a veure que tal queda.
Aquests dies estem acabant de decorar la casa, que d'aqui un parell de mesos farà un any que hi som, i la veritat és que entre la reforma del menjador amb els mobles, la taula amb trencadís i cadires de ferro forjat de l'entrada, la renovació de la pica del bany del pis d'abaix, creiem que tot quedarà molt i molt bé. Hauré de penjar unes fotos ... no?

Si, la primavera és genial, i més a Peris i Mencheta. Ara bé tinc una alèrgia tremenda, no sé ben bé a què però per l'any que ve m'ho he de mirar, si o si! No m'impedeix còrrer, que estic començant a fer tirades de més Km amb poca molèstia, i de fet ja rumio fer la cursa urbana-trail-escales (bàsicament són això, escales ) de Salomon de la setmana que ve... no sé si és el més adequat per les meves bandes ilitibials tant cabrones... bé, segur que no! però em ve molt de gust fer-la.

Amb en Jordi , que avui ve a sopar a casa, tenim inscripció del camí de cavalls a Menorca a Setembre, que és la prova més dura que mai hauré fet fins ara, tota una volta a Menorca de 160 Km en tres etapes, en tinc moltes ganes i l'estiu serà bàsicament de trail running.



Després, sortint d'aquesta volem fer la Marató de Firenze per novembre ... una marató a Firenze (com m'encanta aquesta ciutat) és el més gran que puc fer aquell mes!

http://www.firenzemarathon.it/index.php?lang=en

Compte que en els propers 3 mesos l'allau de concerts que cau és de nassos... Keep on rockin'

dilluns, 6 d’abril del 2015

La tercera...

La tercera si, la segona d'asfalt i a casa meva, a Barcelona. Recorregut, companyia (tot i correr-la sol), clima i animació immillorable...

Si, és clar, em refereixo a la Marató de Barcelona 2015. Fa dos anys no la vaig poder còrrer, l'any passat hi vaig debutar i patir, i aquest any l'he gaudit molt més per diversos motius tot i que obviament també la vaig patir. No és pot entendre una marató o una ultra sense patir, ja he vist que això forma part de la heroica i mística d'aquest tipus de proves que de fet són tota una aventura.

En aquesta entrada i 3 setmanes després em dedicaré a resumir que vaig viure i sentir en aquesta marató del 15 de març de 2015.

Com l'any passat, vaig sortir al calaix de 3.30 h amb la intenció de seguir i acabar amb aquest temps. Les dues setmanes prèvies van ser extranyes , tot i que m'havia trobat molt bé a les mitges que havia anat fent ,fent molts bons temps i amb unes sensacions genials a la Maratest 3 setmanes abans, de badalona, a on per cert aprofito per penjar aquestes instantànies... fent els darrers 1-2 Km amb en Jesús i comentant la jugada. Molt bon temps preparatori per la marató, amb un 2 h i 27 min, 3 minuts per sota del ritme de marató que volia fer.

 

Doncs bé, com deia, les dues setmanes prèvies a la prova de foc, la sensació era extranya a la part externa del genoll esquerre, la famosa banda ileotibial estava a punt per fer-me la guitza?? increible però això semblava. Em vaig dedicar a la bici i algo de natació, però vaig presentar-me a la cita amb la Marató amb el gran dubte si podria acabar-la.

Vaig sortir al meu ritme, aprés de memòria de 5 min el Km, que el porto integrat per la marató com un rellotge suís, m'és molt fàcil de seguir i per fons i cap amb la sensació que podria còrrer hores i hores així, sense massa problemes.

Vaig pujar sants i vaig arribar a la diagonal amb la por del genoll esquerre, però clavant al segon el temps. Pas per urgell de baixada i cap a berlin per fer el Km 10, perfecte de temps, perfecte de cardio, i el genoll sense massa història. A partir d'aqui i fins el Km 25 les sensacions van ser genials. Anava molt fi, i estava acomplint amb tots els plans, de gels, hidratació (no en vaig deixar passar ni una, ni d'aigua ni d'isotònica) no tenia gaire calor i em notava fi, molt fi... amb aquesta idea al cap anaven caient Km, Tarragona, Gran Via, Passeig de Gràcia, Sagrada Familia (moment irrepetible i el millor tros per a mi), i enfilant cap a la Meridiana. Estava sense gels i al Km 19 havia quedat amb les noies per fer una recollida de més gels i un cop d'ull tant de pujada com de baixada, que s'agraeix moltíssim.

Però, primer accident... de pujada no les veig, ni elles a mi... La Maite em va confessar que es pensava que havia abandonat (ni de conya, jo no abandono MAI), de baixada les vaig veure d'esquena: un crit, tres petons, unes rialles i dos gels més al sac... Propera parada arc de triomf. Em sentia bé, tot rutllava...

Però segon contratemps, en l'enllaç per calatrava cap a gran via notava la cama dreta extranya, com engarrotada des de dalt fins al peu, havia estat tant pendent de 'protegir' el genoll esquerre que havia sobrecarregat l'altre cama? podia ser. En aquell moment durant uns minuts se'm va instalar un dels molts pensaments negatius que et posen a prova amb una carrera de llarga distància. Que cony passa? estava perfecte a la maratest i ara i aquí, el dia D, al Km 23 o 24 noto coses extranyes? La rambla prim em va relaxar un pel...  i pas pel Km 25 clavat de temps i amb la decisió de no comparar-me més amb la maratest: la marató s'ha de viure, per disfrutar i per tant patir també, és una punyetera lliçó de vida. Cap al 26 veig el Toti, piquem de mans, espera al seu pare. Em pregunta com vaig i li responc un escuet BÉ! tot i que sé que podria anar millor

La diagonal, joder amb la diagonal, és a on t'adones que la tralla de km d'una marató correguda a ritme comença a desgastar, a tu i a els del teu voltant, a tothom vaja. Per molt entrenat que tinc aquest tros sempre el trobo dur, ja se'm fa pesat a la mitja de Barna. però és aquí on m'adono que els besons, la planta del peu, els isquios i el gluti de la punyetera cama dreta no giren rodó... de dalt a baix, tindré porblemes. Baixo un parell de segons de ritme i li dono 100-150 metres a les llebres, a les quals per cert no he fet massa cas, perque conec el meu cos i cames a la perfecció per clavar un ritme en concret. I certament el ritme 'tranquil' de 5 min el Km per a mi, entrenat, em va molt bé. Sovint entrenant i en moments de la marató penso que hauria d'anar per buscar un objectiu de 3 h 15 min, serà per la falta de rec sanguini... o no, qui sap. Però aquest dia no seria, això ho tenia claríssim.

Aquí ve l'autèntic Rubicón de la marató BCN 2015, rampa al bessó dret que m'obliga a parar, 3 segons... estiro i baixa... miro i veig que estem al Km 29!!! mare de déu... haurè d'abandonar? Torno a còrrer, passa més curta i talonejant esperant que no se'm torni a pujar. Obviament deixo de pensar en les llebres, que marxen i aquells instants abans de passar el 30 i arribar al fòrum, dubto molt que la pugui acabar. Em costa superar aquesta barrera física i mental. Però estic o sóc (no ho sé) molt fort de coco... i amb el pas dels minuts em convenço que el que vull és acabar, no podré fer 3 h 30 min ni de conya, ni rebaixar-ho per suposat, però l'acabré com sigui i creuaré la meta amb la Nora, com haviem planificat amb la Maite.

Aquí començo a pensar en positiu a tope, trec tot el que vaig aprendre als 86 Km de la matagalls montserrat o als 45 km de muntanya de la HH de collserola. I recordo molt la marató que no vaig poder fer l'any 2013, miro la meva samarreta d'avui que és la d'aquell dia, avui estic corrent per aquesta marató i per aquella que no vaig fer! tinc clar que o la cama diu prou del tot o si no jo ni de conya plego, però vaja NI DE CONYA. Amb aquesta filosofia positiva  i amb el canvi de xip de mariquitis, que ja vaig aparcar, vaig sumant km, pensant en els seguents punts a assolir: litoral, benzinera repsol, arribada a torres bessones i Marina. I tot i que perdo pistonada, mantinc un ritme constant, més lent, està clar, proper als 5 min 15 segons per Km. Arribo, i travesso patint per Arc de Triomf. Veig la Maite i em dona un overstims... em diu 'no sé si arribaré a l'hora al paralel'... no li dic res, penso, el que no arribaré a l'hora seré jo (jajaja) de sobres hi arribaràs tu, i se'm va escapar una rialla, el del meu costat em mira i flipa jajaja. Em concentro en el meu petit infern conegut, ronda sant pere o Tourmalet , per l'autèntica gentada que hi ha. I bé, molt millor que l'any passat, i es que vaig molt tocat fisicament de la cama dreta però estic molt sencer de fons i de cap, res de mur aquest any (el mur són els pares, no existeix, em repetia...) Té collons el tema perque el genoll esquerre estava perfecte. Km 35 al sac i van caient els succesius per la plaça Catalunya, Catedral, Via Laietana i fins a Passeig Colom. Ja veia que faria un temps semblant a l'any passat, però no m'importava, estava gaudint i podia veure com patia la gent al meu voltant, l'any passat en aquest tram no veia res més enllà d'un metre davant meu ... Compte jo també ho feia, però la sensació malgrat que no podia còrrer més ràpid és que tenia la situació sota control i que visualitzava creuar la meta amb la Nora al meu costat, i aquesta visió em feia molt més gran. Gent que abandona a prop dels 40 km... és increïble, però és així, com de gran és aquesta prova. Com et posa a prova, és increïble. Dóno ànims a qui no en té, però no m'aturo per res ni per ningú... no puc, no vull... vull arribar a l'Everest: el Paralel

El Parelel puja, és llarg i és dur de collons... és així encara que el teu cap pensi el contrari, i deixa't estar són més de 2 km d'infern que s'ha de passar per nassos. Però cap allà que vaig amb el meu ritme cada cop més lent, per tot plegat. Arribarè segur, no sobrat i amb pèrdua de més de 10 min del temps previst però se m'en fot... res em pot aturar. Em trobo a l'albert, la cris i el seu fill, només veig l'Albert que es posa al meu costat i corre amb mi, 50 o 100 metres, vol xerrar amb mi , m'encoratge i l'únic que li dic és 'vaig molt tocat muscularment, però allà dalt hi ha les noies, i això ja està fet'. Costa de passar el paralel i de fet cap al final tinc sensació de mareig, sort que a la darrera rampa veig la Maite que amb el cap em pregunta si vull la Nora, li dic que si, i me la dona i correm junts agafats de la meva ma dreta els millors 300 metres de la meva vida fins a creuar junts la meta, entre fotos, confeti i música amb les fonts de montjuic de fons i amb un temps de 3 h i 43 min, clavat a l'any passat. Emocionada ella, emocionat jo ens abracem i ens fem un petó. I ens pengem tots dos una medalla que té gust a victòria, treball, esforç i VIDA en majúscules.

La sensació d'acabar, de guanyar una marató és absolutament indescriptible. Només sé que ho repetiré tantes vegades com pugui , fins que no pugui còrrer més.