I és que a Vallter varem fer parada i fonda per menjar com tothom i carregar la camel amb escassos 1.5 litres d'aigua. A la dreta d'on dinàvem veiem el petit gra de Fajol.. Petit??? estarien de conya és veia un tros de muntanya (normal ja que passa dels 2600 metres) amb una pendent de pujada absolutament INCREIBLE! com carai es pot pujar per allà fins al cim?
Sortim i correm un km fins arribar a l'inici de la pujada a on bàsicament passes de pedres a pedres grans i blocs de pedra, i la pujada consisteix en anar enfilant-se de pedra en pedra i cap a dalt, hi ha un tros amb corda perque la pujada té un pendent francament tècnic i perillós. Vaig iniciar la pujada un pèl ple del dinar i se'm va escapar el Jordi, però em vai anar enfortint i espavilant, treient-me la por i el respecte lògic inicial, i marcant un ritme de pujada constant i sense parar-me ajudant-me de mans i braços per acabar pujant a 4 potes tot grimpant. Vaig pujar ràpid i vaig passar força gent, tamnbé el Jordi. Al cim hi feia fred i vent, però les vistes amb vallter abaix de tot eren acollonants. Fins allà haviem pujat? sempre impresiona més quan ets dalt i t'adones del camí que has fet, real com la mateixa vida. Unes fotos mentre espero el Jordi que arriba justet.


Al costat a traves d'una bona cresta, no seria res comparat amb el que venia despres arribava el gra de fajol gran, que vas pujant i pujant i té una pala final brutal , però era més dura la pujada al petit perque el desnivell és més gran, vens de molt abaix. La baixada tècnica però corredora del gra de Fajol gran és suprer divertida, torno a deixar enrere al Jordi... fins que arribem al coll de la marrana, a on fotia un vent de mil dimonis., realment sembla la fi del món. A la muntanya el clima és tant important, i mentrestant.. arriba el Jordi , tocat mentalment, i em diu... ens queda una odisea...i jo vaig pensar, d'acord però la farem. Vinga cap a dalt cony!
Toca pujar Bastiments i els seus 2881 metres, cim de la cursa, amb neu a la part superior. Fa fred i bufa el vent, la pujada és dura però no ens aturem i una passa darrera l'altra amb ajuda de braços sobre cames som d'alt, ja veiem la creu i carenejem el cim fins al final, foto i convençuts que haviem fet el més dur... ERROR! Tot i que arribar fins al mític bastiments és tota gran fita, ens quedava una part molt i molt dura. La pujada d'adrenalina quan ets dalt d'un cim com aquests no es pot explicar, s'ha de viure... i jo ho faré molts cops més. Segur.La baixada a traves de la carena pedregosa, i plena de crestes amb neu a banda i banda i a mig del camí fins al pic de l'inferm passant pel Pic de freser és el més dur i bèstia i diguem-ho clar: perillós que he fet mai. Trossos de lliscar per la neu amb caiguda lliure a banda i banda, cordes i grimpades del 15 són la tònica. És fa llarg i dur, i es carreguen les cames, però vaig bé fisicament i de cames... el Jordi comença a tenir problemes seriosos musculars, amb rampes al quadriceps que fan perillar el viatge, i ens retrassa. Ajuntat a això te defalliment mental amb pensaments negatius al cap, que a mi em provoquen l'efecte contrari , l'animo i li trec ferro al tema, no li faig massa cas i el llenço endevant.





Totes les fotos panoràmiques son de la carena de Bastiments a Pic de l'inferm, parlen per si soles.
El pic de l'infern és un punt espectacular, és una balconada a les muntanyes colindants molt espectacular. Ara es tocarà seguir carenejant cap a tirapits, per anar fent l'olla de Núria que ens portarà al santuari i fi de la cursa. Van caient les hores, els metres recorreguts, els gels i s'ens acabarà l'aigua amb tota seguretat. EL fet de tenir la sensació de ser una cursa-travessa amb control del teu propi avituallament és una de les grans coses interessants d'EMMONA; l'altra és el fet que estem passant per alta muntanya de veritat.

Tirapits es dur i tècnic, anem parant per recuperar muscularment, jo em trobo molt bé. Es curisoament quan anem i passem nou creus, que està enboirat i té un aspecte fastasmagòric quan noto cert defalliment , allà pel Km 36 aproximadament. Anem carenejant , pujant i baixant , ara ja molt menys dur, però encara molt tècnic, quan podem trotem i acabem amb tot : aigua, gels ...


De baixada cap al refugi fotem el darrer km i mig o dos, corrent per entrar a la meta amb poc més d'11 hores, que en serien 10 i escaig si contem que varem parar per dinar. Orgullosos i cansats recollim la samarreta de finisher d'enguany.
Quan sóm al cremallera amb tots els herois i heroines que hem acabat, m'adono que ho he tornat a fer, he acabat una altra marató, una altra de muntanya , la 9º en total... NOU!! increible. La sensació és genial, i tot i que penso que no tornaré a EMMONA, estic molt satisfet.
En les següents hores, dies i setmanes, les imatges, sensacions, moments, companys i llocs que varem trobar s'han gravat a foc al meu cervell... només penso en el moment de poder tornar-hi. Si, segur, l'any que ve hi tornaré... Mai oblidaré EMMONA 2016








