divendres, 10 de juny del 2016

EMMONA 2016 -PART 2

O de com es poden fer els 14 km més exigents, durs, extenuants, un punt de perillosos però sense dubte els més espectaculars de les curses que he fet.

I és que a Vallter varem fer parada i fonda per menjar com tothom i carregar la camel amb escassos 1.5 litres d'aigua. A la dreta d'on dinàvem veiem el petit gra de Fajol.. Petit??? estarien de conya és veia un tros de muntanya (normal ja que passa dels 2600 metres)  amb una pendent de pujada absolutament INCREIBLE! com carai es pot pujar per allà fins al cim?

Sortim i correm un  km fins arribar a l'inici de la pujada a on bàsicament passes de pedres a pedres grans i blocs de pedra, i la pujada consisteix en anar enfilant-se de pedra en pedra i cap a dalt, hi ha un tros amb corda perque la pujada té un pendent francament tècnic i perillós. Vaig iniciar la pujada un pèl ple del dinar i se'm va escapar el Jordi, però em vai anar enfortint i espavilant, treient-me la por i el respecte lògic inicial, i marcant un ritme de pujada constant i sense parar-me ajudant-me de mans i braços per acabar pujant a 4 potes tot grimpant. Vaig pujar ràpid i vaig passar força gent, tamnbé el Jordi. Al cim hi feia fred i vent, però les vistes amb vallter abaix de tot eren acollonants. Fins allà haviem pujat? sempre impresiona més quan ets dalt i t'adones del camí que has fet, real com la mateixa vida. Unes fotos mentre espero el Jordi que arriba justet. 

Al costat a traves d'una bona cresta, no seria res comparat amb el que venia despres arribava el gra de fajol gran, que vas pujant i pujant i té una pala final brutal , però era més dura la pujada al petit perque el desnivell és més gran, vens de molt abaix. La baixada tècnica però corredora del gra de Fajol gran és suprer divertida, torno a deixar enrere al Jordi... fins que arribem al coll de la marrana, a on fotia un vent de mil dimonis., realment sembla la fi del món. A la muntanya el clima és tant important, i mentrestant.. arriba el Jordi , tocat mentalment, i em diu... ens queda una odisea...i jo vaig pensar, d'acord però la farem. Vinga cap a dalt cony!

Toca pujar Bastiments i els seus 2881 metres, cim de la cursa, amb neu a la part superior. Fa fred i bufa el vent, la pujada és dura però no ens aturem i una passa darrera l'altra amb ajuda de braços sobre cames som d'alt, ja veiem la creu i carenejem el cim fins al final, foto i convençuts que haviem fet el més dur... ERROR! Tot i que arribar fins al mític bastiments és tota gran fita, ens quedava una part molt i molt dura. La pujada d'adrenalina quan ets dalt d'un cim com aquests no es pot explicar, s'ha de viure... i jo ho faré molts cops més. Segur.

La baixada a traves de la carena pedregosa, i plena de crestes amb neu a banda i banda i a mig del camí fins al pic de l'inferm passant pel Pic de freser és el més dur i bèstia i diguem-ho clar: perillós que he fet mai. Trossos de lliscar per la neu amb caiguda lliure a banda i banda, cordes i grimpades  del 15 són la tònica. És fa llarg i dur, i es carreguen les cames, però vaig bé fisicament i de cames... el Jordi comença a tenir problemes seriosos musculars, amb rampes al quadriceps que fan perillar el viatge, i ens retrassa. Ajuntat a això te defalliment mental amb pensaments negatius al cap, que a mi em provoquen l'efecte contrari , l'animo i li trec ferro al tema, no li faig massa cas i el llenço endevant.

Totes les fotos panoràmiques son de la carena de Bastiments a Pic de l'inferm, parlen per si soles.

El pic de l'infern és un punt espectacular, és una balconada a les muntanyes colindants molt espectacular. Ara es tocarà seguir carenejant cap a tirapits, per anar fent l'olla de Núria que ens portarà al santuari i fi de la cursa. Van caient les hores, els metres recorreguts, els gels i s'ens acabarà l'aigua amb tota seguretat. EL fet de tenir la sensació de ser una cursa-travessa amb control del teu propi avituallament és una de les grans coses interessants d'EMMONA; l'altra és el fet que estem passant per alta muntanya de veritat.

Tirapits es dur i tècnic, anem parant per recuperar muscularment, jo em trobo molt bé. Es curisoament quan anem i passem nou creus, que està enboirat i té un aspecte fastasmagòric quan noto cert defalliment , allà pel Km 36 aproximadament. Anem carenejant , pujant i baixant , ara ja molt menys dur, però encara molt tècnic, quan podem trotem i acabem amb tot : aigua, gels ...

De baixada cap al refugi fotem el darrer km i mig o dos, corrent per entrar a la meta amb poc més d'11 hores, que en serien 10 i escaig si contem que varem parar per dinar. Orgullosos i cansats recollim la samarreta de finisher d'enguany.

Quan sóm al cremallera amb tots els herois i heroines que hem acabat, m'adono que ho he tornat a fer, he acabat una altra marató, una altra de muntanya , la 9º en total... NOU!! increible. La sensació és genial, i tot i que penso que no tornaré a EMMONA, estic molt satisfet.

En les següents hores, dies i setmanes, les imatges, sensacions, moments, companys i llocs que varem trobar s'han gravat a foc al meu cervell... només penso en el moment de poder tornar-hi. Si, segur, l'any que ve hi tornaré... Mai oblidaré EMMONA 2016






dimarts, 7 de juny del 2016

EMMONA 2016-PART 1

Aquesta entrada del Blog només podia tenir aquest nom: EMMONA 2016

Prepares tot el material el dia abans, divendres 27 de maig de 2016, un dinar ràpid després de treballar tot el matí a tota pastilla doncs els nervis del que passaria l'endemà jo ja els tenia instal.lats. Preparar tot el material a part de ser necessari, és com un ritual i del que més m'agrada d'una cursa, en especial d'una marató de muntanya tant dura i intensa com la que fariem. L'Emmona de la Vall de Núria és la cursa més dura que afrontava, això si acompanyat del Jordi, hi  ha dues curses més llargues: la trail i la Ultratrail. El Fabregat em passa a buscar i cap a Sant Joan de les Abadeses que hi falta gent.

Arribes a lloc i reculls el pitrall, m'encanta, i sobretot en lloc tant bonic, tant emblemàtic com Sant Joan de les Abadesses, al costat del Monestir i recollim el pitrall al palau reial annexe al monestir. L'ambient és de cursa gran, ben organitzada, amb tot cuidat i de molt corredor experimentat. La veritat fa respecte, així com veure l'escut dels que quan acabin la bestiessa de la Ultra (130 Km i més de 10.000 metres de desnivell positiu) aixecaran, algun dia s'hauria d'intentar només per aquest fet.. aixecar aquest escut ha d'ésser la bomba. Els videos que veus per internet d'aquests herois posen la pell de gallina. Ho repeteixo ara perque quedi ben clar... Algun dia ho intentaré, entesos?
Per cert Emma fou la primera abadesa d'aquest monestir, filla de Guifré el Pilós allà pel segle XI si no vaig errat. va tenir una forta influència a tota la zona des del punt de vista econòmic, cultural i religiós. En un món d'homes era una paia més forta i valenta que la gran majoria de mascles. Bravo per ella, demà correriem la seva cursa i en honor a ella.





Prenem alguna cosa, mentre fem temps pel briefing. Nosaltres feiem la marató de 40 km i de més de 3700 metres de desnivell positiu, l'ambient del briefing i el que expliquen (tot nou per  a mi) és per posar-se a tremolar: a banda de la sensació de profesionalitat , l'altre realitat que t'adones en aquell moment és que això ni seria un trail ni una cursa de muntanya, ni collserola, ni garraf, ni la serra de l'obac, ni montserrat ni tampoc el Montseny... això és el pirineu oriental... i ES TRACTA D'UNA TRAVESSA-CURSA D'ALTA MUNTANYA,  doncs bona part de la cursa es fa a més de 2000 metres d'alçada, amb pujades a molts cims i pics, caranejar per alta muntanya, terreny tècnic de pedra, roca, crestes i neu fins i tot...sotmetres a un temps variable (calorós-fred-pluja-vent) i en situació de pràctica autosuficiència, doncs en una cursa de 40 Km i de durada aproximada de 10 hores tindriem 2 avituallaments... DOS... DOS!!! però si la puta cursa de la jean Bouin ja els té... Xerren corredors professionals, i per tot plegat en Jordi i jo sortim una mescla de : acolloniment, respecte, por, neguiteig i molt de 'que collons faig aqui'. Agafem el cotxe cap a Ribes de Freser i ens instalem i sopem. Ens relaxem parlant de les nostres coses i de tornada a l'hotel preparem tot l'equip: roba, paravent, malles, mitjons, mitges compresives, pitral-porta pitrall, camel, gels, vaselina, ulleres de sol, buff, fisiocrem, sals i pastilles isotoniques, manta tèrmica, rellotge-gps, mobil... tela...

I a dormir, que costa, pels nervis i perque aviat ens aixequem , aproximadament a les 04:15!! quasi perdem el bus cap a Villalonga de Ter, el poblet que dona la sortida a la marató d'EMMONA. Està un pel més amunt de sant Joan de les Abadeses i en direcció a Vallter. El poble és maco, fem un café, menjem el clàssic pastís hipercalòric, qui pot/vol va al WC i ultims preparatius. Aquests moments són molt guapos, m'agraden molt. I a sobre van caient pels altaveus a tota castanya clàssics d'AC/DC, qui no es posa a to és per que és MORT! literalment. i de tant en tant posem les paraules gravades de l'speech de Leònides als seus 300 espartans poc abans de la batalla de les Termòpiles. Mare de deu senyor... un pèl inconscients però allà som... El perfil de la cursa és per flipar, sincerament.

I patam comença la cursa, enfilem poble i primers camins de pista cap amunt ... combinant el trotar amb el caminar ràpid, perque en els primers 8 km serveixen per fer un Km vertical en tot els morros fins arribar al Puig de les Agudes, i ens plantem pujant fort i ràpid, als 1970 metres d'alçada, recordo la pujada anant ben forts i passant força corredors, cal dir que molta gent porta pals que els hi permeten compensar l'esfoça de cames amb els braços, nosaltres anem a pèl. D'allà fins al coll de la Baumeta dues coses, paisatge alpí espectacular amb gespa, avets i bestiar ... i correm tota l'estona. Primeres fotos amb el mòbil (tinc la Gopro a sobre SENSE BATERIA... grrrr) i arribem al primer i penúltim avituallament al coll esmentat. Ens avituallem, carreguem el camel de beguda i som-hi que no ha estat res. Portem uns 13 - 14 km de cursa i aqui ens modifiquen l'itinerari, no pujarem Comabona ni Rocacolom, dos cims de més de 2000 metres, llàstima perque deurien ser molt macos. Això implica que fem una baixada semi tècnica en els propers Km, molt divertida però que desfem els 1000 positius ja fets... ja que anem a parar a setcases gairebé, i d'allà toca pujar a Vallter. La baixada és molt corredora i la veritat és que disfrutem molt sense apretar gens el ritme.




És una zona més deslluïda perque pugem un bon tros per la carretera que porta a Vallter, al costat del riu Ter. És asfalt, però pica i el sol també. Conclusió : caminem a ritme fins arribar a Vallter. Veiem com gent de la Trail i la Ultra es comencen a quedar i tenir problemes musculars. Nosaltres arribarem a Vallter amb 25 Km fets, però ells en portaran uns 55... tela. L'objectiu és arribar a Vallter abans de les 12.00 i vaja que si ho fem, ens plantem a Vallter després d'una pujada molt dura per corriols amb gairebé 4h:30 min de cursa, i certament arribem força fresquets de cardio i cames, aquest objectiu era bàsic, si no haguessim begut oli, clarament. Aqui toca fer parada i fonda, tots sabem que ve de llarg el mes dur. Gra de Fajol petit i gran, Bastiments, Pic de Freser i l'Infern, Tirapits i Noucreus, fer un bon tros de l'olla de Núria i cap al santurari. Trauduït en cristià... uns 14 km que els ràpids trigaran 4 hores i els més lents en trigaran 8... increible però cert. Ja avanço que ho varem fer amb 6 hores en Jordi i jo...