dissabte, 26 de novembre del 2016

que fariem sense els suecs?

Ja tenia molt clar que la música sueca en el rock, hard rock, sleazy, glam, Heavy metal clàssic, power, death i speed metal dels darrers 15 anys era la que aguantava el pavelló en quant a grups en actiu més o menys joves que venint de suècia ho feien millor que bandes d'Anglaterra, Alemanya i per suposat els USA, que van molt despistats.

Segurament serà cert que tenen poca originalitat, i que no inventen res de nou... tot i que per a mi no són còpia de res, segueixen tendències i patrons i ho fan perfecte. De manera que una banda d'Stocolm sona molt millor a dia d'avui que una de L.A., perque a més el que no es pot discutir és que tenen qualitat i són molt profílics.

Del país de Europe, que per cert segueixen en actiu amb una carrera brillant i uns directes de lo millor o potser el millor grup de hard rock clàssic... per sobre de Whitesnake, Aerosmith o Deep purple per posar exemples, han aterrat dues bandes en aquest 2016 en el meu cap, per a quedar-s'hi definitivament.

Amon Amarth te més de 15 anys de carrera i 10 discs en estudi i Grand Magus li va al darrera, si bé amb molta menys popularitat. Lo dels víkings disc rere disc van directes a convertir-se en els Manowar del segle XXI en el sentit bó que per a mi tenen Manowar, esperem que no acabin igual, però és que en directe em van semblar atronadors, un show visualment impactant, amb un gran so, cançons molt ben triades i un lider el vocalista Johan Hegg... ho tenen tot per regnar, si és descuiden els més grans i quan agafin el seu relleu natural, i si no al temps. Tècnicament serien un grup de Death Metal Melòdic, a mi em sembla que són l 'evolució dels Kings of Metal i els Maiden més canyeros.

Lo dels teloners, Testament van estar bé, però sincerament pel que havien estat aquests paios els veig una mica passats de rosca i el Chuck Billy aquest, passadíssim de pes i d'aspecte, i no és el que esperes d'un gran Frontman, com el que deia abans; ara bé, Grand Magus també em van impresionar, em van agradar moltíssim en directe, tenen grans cançons simples i efectives amb una gran sonoritat i alhora melodia... son 3 paios a l'escenari i sents un so molt ben aconseguit que va omplir tots els racons de Razz 1... al final Hammer of the North... i sense ells a l'escenari... tothom va cantar la melodia de la cançó fins que ells van tornar a agraïr aquest gest que ens va emocionar a tots a dalt i abaix de l'escenari, particularment és clarament un dels moments que mai oblidaré de música en directe... va ser increïble, la comunió musical va existir, va ser un moment MÀGIC. Ara m'ha vingut al cap quan aquest estiu Iron Maiden van tocar Blood Brothers... a on va passar alguna cosa semblant, tot i que amb 20000 persones...

En fi... que segueixo més enganxat a la música que mai... i que duri.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada