dijous, 16 de març del 2017

SI, i la 10ª va caure

La millor de totes? potser si
Va estar molt bé la marató d'enguany.

Anava amb la idea de rebaixar temps i fer algo aproximatiu a 3 h i 25 min, sense haver pogut fer finalment un pla d'entrenaments massa especifics fins a data d'avui, les molèsties a l'aquiles esquerre (que per cert han desaparegut del tot en deixar de fer sèries) i lo estrany del que portem d'any per tot plegat han estat els culpables d'una preparació bastant habitual, com sempre he fet.

La fira del corredor, el moment en que reculls el pitrall, veure tota la gent que està com tu, i han fet el mateix camí... amb tots els estands i mostres de maratons d'arreu, em fascina any rere any

Costa dormir la nit anterior, un cop has preparat el material pel dia D, amb la clàssica samarreta que mai canviaré en cada marató de BCN que corri, com a símbol de que a la vida qui lluita pel que vol, acaba triomfant. Un cop més , una part de mi, tornava a còrrer aquesta carrera en record a aquella que no vaig còrrer en el 2013.

Quan arriba el dia una barreja de nervis i excitació s'apodera de mi, mentre em dirigeixo a les torres venecianes, em col.loco al calaix i miro al voltant... assaboreixo cada instant i moment del matí que ja està davant meu, al costat de tots els Warriors Of the World United que com deia han 'fet el mateix com jo', la sensació és semblant a un concert de Rock, a on tots sóm com germans a qui ens uneix un vincle que no es pot trencar, invisible i incomprensible per qui no ho sent, per a qui no ho viu. I jo, i tant que ho visc, m'emociona aquest moment i els instants a on la carrera comença

No explicaré el que com cada any he fet, sé i tinc gravats els moments que sempre recordaré d'aquesta marató 2017 que mai oblidaré. va ser especial perque la vaig gaudir molt més que patir, que també, definitivament el MUR no existeix. Els bons moments, els imborrables, els que ja formen part de mi, ningú mai me'ls prendrà, els dolents ja els he oblidat, igual com faig en el meu dia a dia, i que tant m'ajuda.

Vaig tenir un ritme super constant, avançant gent en tot moment, per rebaixar mes de 1500 corredors des de l'inici fins al final.

Diré que quan vaig pujar al paral.lel, vaig apretar com cap altre marató i em vaig anar repetint els motius per que era allà... perque no pot ningú amb mi, perque lluitaré sempre fins al final i per em sento invencible i indestructible.

I així arribo a l'entrada de la ma de la Nora i la Gala, a la fi del camí, que no és només que una etapa més. Parem el crono en unes 3H 26 min i 10 segons que l'any que ve tornaré a millorar, n'estic segur.

Estic més content, més segur i optimista, gràcies a la cura d'esperit que provoca còrrer una Marató. Gràcies Filipides!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada