Aquell mes que abans, quan era nano, no m'agradava. Suposo que era pel fet de la tornada a l'escola que però d'altra banda no em desagradava, ben al contrari. M'hi trobava bé: veia els amics, aprenia coses noves, jugava a bàsket i veia a la noia o noies que m'encenien les galtes.
Bé però al que anava, ara és un mes que m'agrada. M'agrada el punt crepuscular que té, la tornada d'alguna pluja que altra, el cel amb algun matís en forma de núvol i aquell refrescar a on només uns quants seguim portant màniga curta a capa i espasa.
No és un setembre més, en fa 1 any de l darrer si, però moltes coses han passat en aquell llunyà setembre del 2016, i en moltes coses malgrat tot el que ha caigut, aquell era un inici de tardor trist... estrany. En la distància ho veig així. Tot i que les meves vivències del dia a dia, jo no diria que tinc temporades o dies tristos, si que si mires enrere a vegades amb la prespectiva del temps, recordes uns fets anclats en el passat a on el tó general és trist. Ara bé , cal dir que en general jo ho veig tot sempre positiu i amb la meva visió i versió de veure les coses optimistes de la vida, o com a mínim de la meva vida. Perque el món està ben boig i el que passa al meu costat a vegades em fa pensar que tot plegat és un sense sentit. Però jo seguiré dempeus, sempre lluitant i cap endevant i protegint a la Gala i la Nora, els meus autèntics tresors, a elles mai els hi faltarà de res.
Perquè si, el 17 (número que m'encantava d'entrada com any...) està sent un any dur, a on només hi trobo una cosa positiva... positiva de veritat això si. SI no en tenies prou en Francesc ha marxat per sempre, un paio amb una energia que no l'hi cabia dins, una veritable pena i una pèrdua per tots plegats. I després la malaltia d'ella, la S, encara recordo lo contenta que es va posar quan anava al CST i les moltes vivències i converses que hem mantingut a tots els nivells. Per això em sap greu que tots aquests mesos a on vaig desaparèixer del seu costat per motius no justificables i ara hagi hagut de retrobar la nostra amistat forçosament per la por de perdre-la així, sense arreglar-ho, per la por de perdre-la sense explicar-li el què, per la por de perdre-la, pel simple fet que saps que és una persona important per a tu, i no t'imagines seguint caminant endevant sense ella al costat, aprop o algun lloc... no pot marxar, no deixaré que ho faci. Ella és necessaria per a molta gent, també per a mi, en sóc conscient, però sobretot vull que visqui perquè vull que sigui feliç i disfruti del que ha aconseguit amb il.lusió, honestedat i sincerat, tot arrenjat amb un cor tant gran que no mereix patir ni plorar. No ella, ella no.
Ens en sortirem...
I per cert en 14 dies arriba l'1 d'Octubre! esmolem bé les armes segadors, caldrà tenir il.lusió, serenor i determinació!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada