Doncs si fa un parell de caps de setmana vaig còrrer, gaudir i patir, però evidentment acabar la Transvulcània 2017. I és en resum la primera vegada que corro una ultramarató. Perquè de fet la Matagalls-Montserrat de 2014 i la marxa de cap de REC de 2015, són una altre història.
Aquesta és una cursa professional de veritat, a on a part de un munt de corredors internacionals i professionals, es veia per l'organització-avituallaments i inclús les fotos que et feien que la cosa anava de veritat.
I perquè la corriem un total de 2000 persones, totes preparades pel monumental repte i que però només menys de 1500 acabariem. Els punts de tall són implacables.
Dir que el viatge fins a la Palma es fa pesat, tant d'anada com de tornada, però la illa és espectacular, amb un paisatge que recorda les pelis de King Kong o Jurassic Park, i amb una gent que o bé és encantadora o bé viu volcada cap al turista o bé viu molt seva la Transvulcània. Ja no dic durant la carrera que és la pera.
El dia d'abans varem aprofitar per fer una mica de turisme, menjar bé i anar a la fira del corredor. Jo per la tarda vaig fer sessió doble d'oceà Atlàntic i piscina acompanyat d'una bona lectura.
Un sopar sense cervesa (el primer àpat espartà) i ràpid al llit. Tocava diana a les 3 am en punt. Tot estava preparat del dia anterior. És tremendo com un aficionat pot preparar tot el material que necessita per una carrera d'aquestes... però es que cal recordar que 75 Km de muntanya amb 8500 metres de desnivell és una cosa per la qual has d'estar preparat física, psicologicament i d'equipament. Sempre m'ha fet gràcia revisar-ho tot amb una mirada: roba tècnica, maneguets, mitjons i mitjes compresives, buff, ulleres de sol, frontal, camelback, gps, salomon speedcross 4, gels, xuxes amb cafeina, pastilles de sals, AINEs, isotònica, vaselina, fisiocrem, manta tèrmica, xiulet, mòbil i DNI dins la funda impermeable, ipod petit amb música que aixeca la moral, el pitrall en el porta dorsal i en aquesta ocasió polaines per que no entri la sorra a les bambes... i una samarreta de recanvi (la dels nois de MII res ens atura) per entrar amb ella a la meta.
Aquests primers Km es fan amb el frontal tothom encés, és el que es coneix com 'serpiente de luz'... realment espectacular. Formar part d'això emociona, certament. Amb aquests pensaments al cap anem pujant desnivell positiu net, doncs cap el primer avituallament del poble de los Canarios hi ha 700-800 metres de desnivell positiu. Les vistes encara de nit i amb la silueta intencionada del Sol que surt per l'est són de paisatge llunar. Estem a la terra? Anem pujant i trotant quan podem per un paisatge totalment volcànic, deixant enrere el mitic volcà TENEGUIA (450 metres per sobre el nivell del mar). La cursa és increïble però anem força a la cua del grup i haurem d'apretar, tinc clar que jo he vingut a gaudir la transvulcània i acabar-la, o sigui que començo a apretar i comencem a passar a gent, poc a poc.
Vaig estirant al Jordi, que prefereix reservar més, però sóc molt picón i aconsegueixo que em segueixi... es fa de dia quan arribem al poble de los Canarios, són 3 quarts de vuit del matí i tot el poble està despert fent una cridòria acollonant. El poble puja de nassos però tothom puja corrent, només faltaria!! Avituallem, jo molt poc, i em trobo el paio català del qual havia llegit algun videoblog, i el felicito per la feina que fa i ens donem ànims per la cursa.
Sortim de los Canarios amb 7 Km durs a les esquenes en direcció a les Deseadas, primer punt de tall, i compte ja situat a 1800 metres d'alçada. La vegetació aquí es espectacular amb un bosc de pins preciós amb terra negre volcànic i sense gens de sotabosc suposo que per l'incendi de fa un parell d'anys. Anem apretant i pujant caminant ràpid i corrent quan es pot. Apreto el pas i comencem a passar gent, ara més fluidament. La pujada es va fent dura pujant per crestes dels volcans i poc a poc ens quedem sense cap arbre... ens passen els primers de la mitja marató, el primer es un nano que puja corrent a tope amb un ritme infernal. Clar que ells són a 7-8 Km de meta...
Arribar fins les Deseadas és tot una meravella per la vista i per les cames... doncs hi ha punts que pots còrrer per la sorra com si fos la platja, recordo dos o tres baixades llargues d'una cresta d'un volcà... mig deparrant que vaig disfrutar com un nen. I si increiblement també el Jordi es despenjava també baixant. Estava gaudint però sabia que la cursa l'hauria d'acabar fent sol. Era qüestió de temps... i em sabia greu. De moment des d'allà dalt estem envoltats de mar i al fons a l'est es veu el Teide, imponent. Ha valgut moltissim la pena venir, recordo que vaig pensar en aquell moment.
Ens avituallem a les Deseades i després seguim pujant fins vora 1900 metres d'alçada. I d'aqui baixada a tope fins el Pilar, al Km 24 i desnivell 1400... la baixada no es massa tècnica, tot i que sempre s'ha de vigilar, una pedra aquí, una arrel allà i un sot quan menys t'ho espereres! i correm per uns corriols que ben bé podria ser el montseny o el pirineu, disfruto a tope i no miro per a on va el Jordi. Em trobo bé i el peu esquerre no em fa gaire mal. Arribo a el Pilar (final de la mitja) i punt de tall nostre a on hi ha un arc d'arribada amb un crono i un ambient acollonant, música Rock a tope i flipo amb l'arribada. M'aturo, menjo, bec i carrego el camel, portem més de 4 hores de cursa. Decideixo esperar al Jordi que arribar 10 minuts més TARD!!! Increible!! no es troba bé, te problemes de panxa i malauradament decidim separar-nos.
EL deixo i segueixo cap al Reventon ... 7 km de pista molt corredora sense massa desnivell, un puja-baixa suau, que decideixo fer-los a ritme ràpid tots ells corrent... em foto l'ipod, comença a sonar Wasp, Airbourne, Manowar i AC/DC i allò no hi ha qui ho pari, aqui es el punt a on més gent passo... a part recordo com apareix la boira... un paisatge espectral guapissim, després m'adonaria que estavem travessant el 'mar de nubes' després ho entendria bé. Mig plovisqueja i jo recordo aquelles tirades a collserola entre fred, pluja i boira de tants hiverns donava resultat i sentit al que ara estava vivint. Finalment arribo fresc, fresc al reventón, Fa fred i m'avituallo de forma ràpida i miro el perfil durissim que ara m'espera. Direcció al Pico de las Nieves. Estem al Km 31 amb 5 hores i llarg de cursa, i ens quenden 44, i bona part del desnivell positiu per fer. De fet en la seguent etapa els Km que vindran seran sobre els 2000 metres d'alçada fins arribar al Roque de los Muchachos

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada