dimecres, 7 de juny del 2017

a on sóc ara??

No en tinc ni idea... però ni idea! és quan corro que hi veig clar. Aquests dies una mica grisos m'han apartat del correr, també un gran concert dels Grans i eterns Guns and Roses que em van aportar memorables records de totes les etapes de la meva vida. I ben acompanyat d'en jordi, uns bons riures tambe amb un parell d'amics seus i moltes cerveses entre tots. Va haver-hi moments per tot en aquell gran concert, fins i tot per a retrobar coses que donava per perdudes, sensacions que venen i van com el moviment d'un pèndul i que acabaran amb la meva cordura

Però estic aqui per acabar la crònica de la Transvulcania

I ens haviem quedat en plena ascensió cap al pico de las nieves, o el que és el mateix atravessar i practicar sky running per sobre dels nuvols amb el 'mar de nubes' al meus peus... senzillament insuperable. I també dur, és cert, però inoblidable, vaig anar fent fotos però la Gopro va dir prou de bateria. Vaig arribar bé a l'avituallament del pas de la marató a on no vaig estar ni 5 minuts, vaig veure que molta gent plegava aqui i jo vaig tirar cap al seguent punt amb més força que mai.

I ara tocava arribar al pico de la cruz al Km 47 i amb 2290 de positiu sobre nivell del mar. Aquí el paisatge es torna àrid i sense arbres, pica el sol tot i que amb el vent no es nota, mocador al cap per si de cas i la música a tot taco al cap, i jo a lo meu segueixo passant gent un darrera l'altre.

Un cop a dalt uns corriols molt corredors sobre la cresta de la magnifica caldera enfonsada del volcà i ja veus al fons el Roque de los Muchachos. Costa d'arribar però la gent t'anima per tot arreu i arribes abans de les 10 hores de carrera al Km 50 i amb 2600 d'ascensió, sostre de la cursa. M'avituallo ràpid però molts paren per menjar... jo cap avall. Recordo d'aquest moment de sentir-me fort i de creure'm erroniament que ja tenia el més dificil fet. SI tenia una cos clara... l'acabaria

Tocava desmontar tot el pujat doncs la cosa anava directa cap a la platja... punt seguent el time uns 10 Km més avall, la baixada és corredora i no massa tècnica, però desgasta de nassos. Arribo bé i fort al Time... novament enboirat, és un lloc amb la torre de guaita que em recorda a collserola i em sona familiar pels videos que havia vist.

Ara ve la baixada a Tazacorte David, apreta les dents que serna 1600 negatius en poc mes de 8 Km, Joder que dur es aquest tros i alguna contractura avisa a la cama esquerre... però vaig baixant passant a algu més. La baixada a tazacorte a parts iguals és dura, eterna, bestial, brutal, vertiginosa, inacabable, tècnica, pedregosa i a la fi èpica i meravellosa... entro corrent bé el km 70 i darrer avituallament. Hi ha una gentada de por i una mica abrumat pel lloc i moment sento alguna cosa rara amb mi, i cometo l'error de no invertir 5 minuts en reposar bé i menjar i decideixo tirar cap a los Llanos de Aridane... total queden 5 Km i 500 positius ... mare de deu.

Ho vaig patir a tope no tant en la zona pedregosa i si en els rampots asfaltats cap al poble a on literalment vaig defallir perdent facil 20-25 min... em diu un palmero expert i molt maco, després d'oferirme marcar el pas i una mica d'aigua, No pienses en abandonar ya lo tienes. No el vaig poder respondre però el meu cap si... JO MAI ABANDONO, però no tinc benzina. Mig Km mes amunt a 1 de la meta m'ofereixen aigua fresca i sucre moreno que em torna a la vida ... i ara si arrenco d'un cop cap a la meta... entro content, cansat i força desfondat. La baixada a Tazacorte m'ha fet perdre facil mitja hora i una altra mes la pujada a los Llanos. Havia arribat a pensar en baixar de les 13 hores... i m'havia de conformar en fer 14 h justes... però que més dóna, havia arribat a la meta, i més viu i satisfet que mai.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada